trece rue del percebe

Em passo el dia pujant escales que van cap avall. Els desitjos fugen, les idees grinyolen, els sentiments es desfan. La feina que ofega, el nen que plora. Els trens que se m'escapen i el que aconsegueixo agafar arriba amb retard. La vida no és una tómbola, és com aquell tender dels tebeos: em cisa moments, m'escatima hores.

me gustaba verte boxear

Me gustaba verte boxear. Aparto la vista de l'escrit que el senyor gran que s'asseu al costat sembla que vol compartir amb mi. No vull llegir res més. No vull robar-li més paraules a la seva intimitat, limitada per l'espai del seu seient.

Me gustaba verte boxear. El temps verbal em remou el passat i reflota desitjos en pretèrit imperfet de l'indicatiu. El seu regust amarg s'ofega en el present color mel d'uns ulls que miren amb recança. Finalment he après a amagar darrere els somriures les escombraries que generen els dies al seu pas per tal que el futur se'm presenti net.

S'agraeix que, de tant en tant, la vida et permeti penjar els guants de boxa i, durant unes hores, deixar de lluitar. Me gustaba verte boxear.

cu-cú, cantaba la rana

Tinc ressaca de riure. Feia tant de temps que no sortia a sopar amb amics que em fa l'efecte que la nit de divendres ha estat un somni. Però recordo perfectament la tornada a casa, de matinada, conduint sobre asfalt humit. Recordo les granotes i els gripaus, sortint dels marges, tot fent salts per intentar anar a parar sota les rodes del meu cotxe. Em pregunto què passa amb els amfibis perquè tinguin tantes ganes de morir.

equivoca't

Invoca l’esclat de la follia,
imposa un règim d’excepció,
abraça’m. I en l’abraçada
sigues rebel dels límits,
parla’m de tu, calla’m les nits
– et demanava.

No marxis, no te’n vagis encara.
Equivoca’t abans,
fes hermenèutica de mi. Interpreta’m
– et suplicava.

Llavors jo ja ho sabia:
més mal que el que s’acaba
fa allò que no comença.

Mireia Calafell i Obiol, Interpreta'm

Estranya, incòmoda, provocadora, la recança es passeja, descalça, entre els espais en blanc dels dos darrers versos. Tot evitant trepitjar els vidres trencats de totes les històries que no van arribar a començar. Foragita-la. Escombra el dubte. Equivoca't.

saber perder

Camino amparada por el anonimato de estas calles, pisando y rompiendo pedazos de sol. A cada paso, me asalta una palabra. Cada veinte metros, me atropella una frase y, así, a medida que avanzo, voy construyendo una historia tan frágil que seguramente se me deshilachará entre los dedos. Pienso en ayer noche. En tus manos. Te pediría que me volvieras a salvar de mí, de mis insomnios, del cansancio que me provoca saberme tan caótica y cuadriculada a la vez. Que volvieras a buscar refugio dentro de mí: haces que me sienta cálida y acogedora a pesar de no tener cosquillas, del frío instalado en la punta de la nariz, y de las manos y pies helados. Te pediría que me acompañaras hasta el final de toda esta vida. Por tí aprendería a cocinar todos los sinsabores mientras tú me enseñas a saber perder: eso de encajar las derrotas y las decepciones nunca se me ha dado demasiado bien.

sota zero

Haurien de prohibir els divendres. Són dies de contrastos que emplenem amb la impaciència que desprenen les darreres hores, incomprensiblement més llargues, més lentes. Amb totes les promeses de dissabte, les mateixes promeses que es marceixen durant les tardes de diumenge. Perquè els divendres ningú es recorda dels diumenges. Tinc unes ganes enormes de plorar i de riure alhora. I de llegir-te poemes a cau d'orella. No sé si és el vi. O simplement perquè és divendres. Veus com els haurien de prohibir?

everyone says I love you

Pretenen que aprengui a escriure totes les sensacions en minúscula. Que controli les emocions tot construint frases curtes amb síl·labes àtones perquè, si no, els accents es clavaran a la llengua com si fossin agulles. Que algú m'ensenyi a mentir sense dur immediatament les mans al nas. Les veritats no interessen a ningú.

game over

I'm a loser, baby

so why don't you kill me?

Beck, Loser

Tothom es pregunta algun cop què hem vingut a fer a aquest món. La meva teoria es basa en el fet que realment som aquí per jugar a tot de jocs d'atzar. I jo mai he estat massa traçuda per matar "marcianitos" ni per fer farons al pòquer. Se m'està quedant cara de perdedora. Això és el que em diu el mirall.

descobriments

Escarbe el gest del temps; la mar em pren amb força
els dits, el cos, i els ulls excaven a la vora
el clot de tants estius. Les mans trien la sorra,
humides, impacients; nostàlgies de salnitre.
Tan imperfecta i vella es mou la por que mata
el rostre de l’espill i naix una altra cara.
Descalça rastrellar les pells lluny de la platja,
deshabitar la llum; rebel de cos reviure.
Ballar la lleugeresa sedosa del vestit,
sentir el creixement del foc al cim dels pits,
redescobrir corrents umbilicals antics,
perdre’s dins el nou cos, naufragar l’invisible.
Cançons plenes de lluna s’escapen com els anys,
camins de sal oberts als infinits atzars.
Cremat el foc perdré el meu vestit de mar;
potser saber qui sóc siga el fet d’ara escriure.

Isabel Garcia Canet, Exili

vías muertas

Todas las horas inservibles van dejando sobre mí una capa de aburrimiento que me aisla del frío metálico que desprende la indiferencia, pero no puedo evitar que este ocio post-vacacional regulado por contrato se me cale hasta los huesos. Pienso para no convertirme en hielo, escribo para no oxidarme. Llevo este jueves dentro de la maleta roja, junto con su noche sorpresa. Te aviso que esta mañana he tomado prestado un pedazo de tí, y me lo he metido en el bolsillo de la chaqueta para que me contagie un poquito de tu calor. Es que estoy aprendiendo a no echarte tanto de menos, ahora que los trenes dejarán de llevarme a ninguna parte contigo.

vici. desfici. desig

Pots jugar amb el seu cos,
que és jove i riu, i vol
el joc, i no n'ha tingut prou.
Encara creus que en tu hi ha vici?
Mostra el teu vici. Dóna't
sencer. Si te l'estimes,
no li ofeguis aquest tremolor:
la curiositat del cos, que tu
fa massa temps que en dius desig.

Gabriel Ferrater, Joc

Ja no som joves però, en nosaltres, encara hi viu el joc. Malgrat conèixer-ne l'orografia, aprenem el cos de l'altre cada vegada, cada cop, amb la curiositat del primer dia. Digues-ne vici. Desfici. O desig.

quiromancia

Em vaig buidar del llast per poder encabir a dins la remor de les ones i l'olor a sorra mullada. La humitat del vent carregat de sal. El tast de l'arròs negre i totes les façanes blanques. He tornat vestida de sol i de platja, després de llençar al mar les cendres de les hores que van cremar les paraules incendiàries. He tornat amb menys pedres a les sabates. I més línies a les mans.

superherois

Em pregunto d'on surt aquesta dèria de tancar portes, enllestir temes, posar punt i final a totes les històries, frisar per obrir finestres, per canviar llençols, per encetar pàgines noves abans que acabi aquest any que s'esgota. Potser és un (d)efecte secundari per haver respirat massa boira, massa solitud als vagons de tren i a les andanes. Em pregunto si deixarem de banda el raïm, si esberlarem la intimitat de la darrera nit tot desafiant la mala sort perquè plegats ens sabem superherois. Desemboliquem l'any nou. Que la son no ens càpiga a les butxaques.

come as you are

Atrevir-se a gratar aquesta crosta resseca feta de decepcions i desenganys. A gratar per desfer les capes que la por i l'experiència han anat acumulant. Per deixar al descobert les cicatrius de batalles perdudes, de guerres guanyades. Atrevir-se a gratar, a embrutar-se les ungles i les mans de pluja i pols. De sol i de fang.

Atreveix-te. Come as you are.

diuen

Diuen que hi ha dissabtes que perden les esses i que els sorolls del carrer callen automàticament en tocar el vidre de la finestra. Que, amb el dia ben despert i les hores adormides sobre la catifa, les paraules s'esfilagarsen i els somnis s'estripen. Diuen que és llavors quan pots queixalar la vida amb el cos, amb els ulls, amb la pell. I assaborir-la. Mossec a mossec.

Diuen.

la (in)comoditat de la rutina

La llibertat que no tens es fa encara més evident quan, dins de la presó que avui esdevé casa teva, sents la remor de carrer a l'altra banda del telèfon.

topografies

Em deslliuro de totes les capes de fred i jersei perquè em dibuixin a la pell un mapa de dolors aguts i petits. Torno a casa amb l'itinerari vers el mal de cap totalment esborrat, amb els músculs relaxats, tatuada amb els camins que els ais i els uis han anat solcant en la meva carn mentre passejaven cos amunt, cos avall, enredats entre dits hàbils i experts, abans de desaparèixer. Però aquesta pau és només una treva: torna la batalla contra els peus gelats. Contra el comandament a distància i el petit príncep tacat de varicela. Contra aquesta espera que de vegades sembla que no duu enlloc. Així doncs, em parapeto rere una barricada feta de llibres i entrepans de Nocilla fins que onegi la bandera blanca. Fins que la nit ens ofereixi una pausa necessària. Llavors em deslliuraré altre cop de totes les capes de fred i jersei perquè em dibuixin a la pell un mapa de gemecs aguts i petits. Perquè els teus dits hàbils i experts m'esborrin del cos el rastre de tot aquest enyor.

glaç

Dia gris i dur com la pedra que em mira des del carrer. El fred s'escola entre les seves esquerdes, i els dits i les mans es tornen de gel, com la punta d'aquest nas tan lleig. Que la insensibilitat del glaç no m'arribi al cor. Davant la necessitat, hauré d'aprendre a autoabraçar-me. No vull esdevenir pedra. Ni grisa. Ni dura. Ni freda.

we three are one

Creixent plegats. Un, dos. I tres.

(gràcies per ser-hi)

l'hora del pati

Per fi, la cara amable dels dies. El temps, com fang a les mans. Propietaris d'un grapat d'hores a preu d'or, filarem els minuts per teixir estones de pati d'escola, de plat a taula. De vespres de conversa pausada, de llar de foc.

Per fi, vacances.

tren directo con destino a alguna parte

Voler que els dies passin tan ràpid com el paisatge de la finestra del tren. Arribar a l'estació de la vellesa en un tres i no res, amb un sentiment confortable a l'estómac i al cap, amb tota la tendresa dibuixada al rostre, amb totes les carícies a les mans. Així podria acompanyar les àvies amb què em creuo cada matí, camí de plaça. Amb el carro de la compra, pantaló negre, cabell blanc. I el darrer model de Nike Air que ha sortit al mercat.

enlairar-se

Estem condemnats, sense remei, a assemblar-nos, en major o menor percentatge, als nostres pares i mares. No podem lluitar contra les lleis de Mendel, contra el destí que està escrit al nostre codi genètic. Ni contra el costum que imposa la convivència de tants anys sota el mateix sostre. Atrapada en aquest cos, en aquest caràcter, en aquesta actitud vital, em pregunto com es fa per llevar àncores i salpar. Per deixar anar llast i enlairar-se. Per trencar tots aquests lligams que, tard o d'hora, sempre acaben obligant-te a tornar a port.

incoming call

Hoy sólo quiero recibir llamadas de las buenas noticias. Que las malas se queden sin línea, sin cobertura. Sólo quiero pensarte para que no te olvides de dar de comer a mis mariposas. Esconderme para que no me encuentren ni los años que acechan a la vuelta de la esquina ni las patas de gallo. Hoy me apetece cenar todas las palabras que no me dirás esta noche, y que se enreden en esta hambre de ti que tengo. No sé por qué, pero hoy te quiero en silencio. Prefiero escuchar tus miradas.

mil i una nits

Els genis ens esperen dins de llànties que ja no ho són. Així que freguem l'ampolla per invocar l'esperit del vi i que ens perfumi lleugerament els sentits amb els vapors de l'alcohol. Freguem els cossos, l'un amb l'altre, amb fruïció, per arrencar-ne la rutina i el cansament i despertar el desig que dorm sota la pell. Podem esdevenir aladins una nit qualsevol. I encara ens en quedaran mil.

hier. aujourd'hui. demain

Enceto Cinc nits de febrer, d’Eduard Márquez, i el meu subconscient em pica l’ullet. Allà, sobre el blanc immaculat de la primera pàgina, hi apareix la nostra prehistòria d’amor i El silenci dels arbres, del mateix autor, sense dedicatòria. Els llibres adquireixen un valor afegit quan te’ls dedica algú. En tornar a llegir les breus paraules manuscrites, l’aroma del passat t’esclata en el pensament com si fossin focs d’artifici. Els llibres dedicats són com petites caixes de música: quan els obres, deixen anar la cançó que va esdevenir la banda sonora del moment compartit amb aquella persona. De vegades, però, no calen dedicatòries: només cal llegir-ne el títol o passar les puntes dels dits per les seves cobertes per engegar la màquina del temps. Hier. Aujourd’hui. Demain.

faifocloc tí

Avui les idees neden, suren i es capbussen. Aquesta tarda podria seure a la riba del pensament, llençar la canya i esperar tranquil·lament que alguna mossegui l'esquer. Però m'adono que ocupes tot l'espai disponible de les tanques publicitàries. Que arriba l'hora del te, i que t'aprofito com a excusa per fer-li el salt a les cinc i prendre un cafè ben calent. Em cremo la llengua amb els mots que no penso dir-te, que se m'acumularan als dits durant dos dies i dues nits. Hi ha paraules com absència, distància o enyor que couen com les ortigues.

inventario

Tengo una edad con pocos años vividos y un rastro de tiempo malgastado. Tengo una mirada oscura y malva, un coche gris, unas botas verdes y unos cuantos mechones de pelo blanco mal disimulados. Tengo un terremoto que mide poco más de un metro y que asegura tener cinco años. Te tengo a tí, que hueles a abrazo cálido y a café amargo, y que no sé de qué color pintarte. Tengo todas las letras para inventar palabras imposibles que describan cómo me siento cuando no te tengo a mi lado. Tengo mañanas por comenzar, tardes que acabar; días disfrutados a medias en cajones desordenados. Tengo. Tengo. Tengo. Tengo la sensación de que algo se me escapa por las rendijas de este inventario.

janis i llucia

Mentre camino en direcció a la feina, vaig desfent els nusos de la corda que entortolliga la meva percepció de les coses: tot sembla menys complicat des que he après a fer-ho. El tast del llibre de na Llucia Ramis m’emborratxa el somriure i m’enriolo sola. De sobte tinc ganes de tornar a tenir trenta anys, però només si sé del cert que tu també seràs allà. Aquest dijous té veu de Janis Joplin, i em sorprèn quan em parla a crits des de l’interior d’un cotxe amb les finestres abaixades, potser en un acte de rebel·lia o de desafiament contra aquest fred que et roba el tacte dels dits i et taca els pòmuls d’un lleuger vermell. Suposo que la Janis també deu passar fred allà on sigui; aquest matí, però, em sembla més viva que mai.

Jo, quan sigui gran, em vull dir Llucia. Quin gust, poder-me cruspir l’accent.

què(viures)

Començo a redactar la llista de la compra. A partir d'ara, les meves llistes deixaran de ser verticals, i tindran punts i comes. En l'espai que queda entre els iogurts i les galetes de xocolata que tant ens agraden, hi encabeixo un desig amb servei a domicili de color vermell retolador. Em pregunto si la telepatia t'entregarà puntualment tots els meus petons.

the end of the word

Avanço cap a tu a través de la selva d’hores estranyes que és aquest dilluns amb pas de ratolí, a cop de pedalada de bicicleta estàtica. És que tinc tot de minuts lligats als cordills de les sabates. Però ja he travessat l’equador de l’esfera horària sota una pluja tropical d’agulles de cap que forada el negre dels paraigües, i ara em dirigeixo cap al blanc d’un pol glaçat d’on surten els trens que em duen cap a tu, cap a casa. Espera’m, que vinc. Espera’m al final de totes les paraules.