SOLITUD
Sentir-se sol és haver de plorar contra una paret en no tenir una espatlla on recolzar-se.
diumenge, de novembre 12
Dades personals
- Nom: anna g.
- Ubicació: sabadell
poeta a estones. autora d'Assassins de margarides (Viena, 2012), Els mots encreuats (Ed. 62, 2012) i Dietari del buit (Pagès Editors, 2020)
universos paral·lels
la mesura de les coses
en òrbita
moments capturats
www.flickr.com
Éste es un módulo Flickr que muestra fotos o videos públicos de univers privat. Crea tu propio módulo aquí.
7 ecos recollits:
/
|_| Aquesta caixeta és plena d'espurnes de lluna.
Si tanques els llums, t'envolten i et canten, baixet, com en un murmuri, els sons de les aigues més pures...
Com en una abraçada blava i taronja.
Una abraçada i un petó (i dues espatlles malgrat siguin virtuals) bitxo...
:)
Sentir-se sol no és una bona experiència, però tot passa, i les espatlles arriben.
ummm... no sé... sentir-se sol a vegades és deixar de ser un idiota i adonar-se que has de fugir dels idiotes...
a més... ben mira't... mai estàs sol del tot... sempre tens "l'altre tu"...
petó
A la merda les parets, i només les espatlles recíproques de tant en tant. Ens menjarem el món.
Endavant, bitxo!
de vegades si que hi ha una espatlla sobre la que plorar. No obstant, hom es segueix sentint sol. Es tracta, potser, de tenir l'espatlla adequada. Aquella que, fins i tot, et fa perdre les ganes de plorar.
Totalment d'acord amb en Jordi. ;-)
M'ha fet tristor la imatge de plorant contra la paret...
Fes les paus amb la teva solitud. És una amiga. A mi em va costar trobar-la, però ara no la deixaria perdre...
Publica un comentari a l'entrada
<< Home