univers privat: GRIS

diumenge, de desembre 3

Piet Mondrian, Gray tree (1911)

Te’n vas.
I plouen grisos del cel.

Sense tu
sóc un arbre nu
a l’antull de l’hivern.

Montse diu...: Per tu mateixa tens color suficient com per omplir-te la vida amb l'Arc de Sant Martí.

petonets, reina mora.; 3 de desembre del 2006, a les 17:32
Anònim diu...: Ara em faràs trobar, depressa i correns, un expenedor de colors i somriures, per poder abrigar-te una mica...

Amb el poc que m'agrada fer les coses amb presses...;)

Petó. :)
____________________________
PS. Em queda un polsim "d'esperança que tornis". Fas amb això mentre et preparo una infusió de colors brillants aromatitzada amb "tot l'Amor que mereixes rebre" i caricies de Felicitat?; 3 de desembre del 2006, a les 17:34
anna g. diu...: Hi ha moments en què oblidem que el gris també és un color. Trist però, al cap i a la fi, color. I de vegades és necessari veure les coses grises per després poder retrobar la intensitat dels altres colors més alegres :); 3 de desembre del 2006, a les 22:04
Anònim diu...: Aviat nevarà blancs silenciosos,

l'escalf.

Bona nit... :-); 3 de desembre del 2006, a les 23:07
Anònim diu...: he trigat

m'has encisat

tornaré aviat

—espero—; 4 de desembre del 2006, a les 16:20
Sidlia diu...: M'agrada...
pensar que el gris és un color, que farà brillar més els altres després.

Però estic d'acord amb l'arare...a vegades els colors, no cal que ens els dónin els altres.

ptons.; 5 de desembre del 2006, a les 0:48