SENSE LLUM

El tebi mormol del teu alè, foscor, em convida a dibuixar a cegues les línies del desig, el contorn del plaer sobre el plànol d’una pell que s’intueix amb les puntes dels dits, mentre violes el silenci de la meva boca amb el regust imaginari d’uns mots prohibits que se m’insinuen en una mirada d’atzabeja. Vull tancar ben fort els ulls inútils i adormits per evitar que les seves lletres s’escapin entre les pestanyes i es perdin en una nit humida d’ecos de sons indestriables i de veus que callen. I les paraules que malden per sortir se’m claven ben endins, esgarrapant-me suaument els racons del pensament, arrencant mil tonalitats diferents d’un èxtasi dolorós, inaccessible, que em pinta els sentits de colors impossibles. Opacs. Sense llum.