SOMNÀMBULA

Em despullo de la pell i, ja sense límits ni secrets, em deixo endur per l’oratge de la teva respiració. M’adormo en l’espai mínim que crea la diferència entre pensar-te i voler-te. Somnàmbula, cerco el regust del teu cos a les palpentes en una nit de paraules indefinides que desitgen tenir alguna vegada un sentit concret. Una nit d’instants esborrats amb un cotó impregnat d’alcohol, sense deixar cap senyal a la ment. La foscor em mulla els peus adolorits de caminar sense sabates per somnis d’asfalt. Pels carrers del teu nom.

No em despertis, desig. No, encara no.