GOTES D'AIGUA

Dessalo llàgrimes. Els robo l’ànima. De sobte. Per sorpresa. En un racó fosc del rostre, a mà armada. A punta de navalla esmolada pel dolor. I, despullades de la seva essència, de la sal preuada, continuen el camí regalimant avall per aquesta pell de plàstic, perdent una a una les lletres del seu nom. Perquè ja no són llàgrimes. Són gotes d’aigua bruta que s’evaporen. S’esvaeixen juntament amb el fàstic. Amb el mal. Amb la tristor.