ASTRONOMIA

Miro el cel de nit. Uneixo els punts amb una línia imaginària i escric constel·lacions de paraules tot cercant la carícia dels mots. El consol del poema. El do de l’oportunitat per trobar els versos que escauen a cada instant de mancança. Jocs de significats que encaixen perfectament dins l’espai buit que la necessitat i el desig ens han obert a la mirada o en algun lloc indefinit entre la pell i l’ànima. M’adono que, dins de la galàxia dels moments, hi ha una infinitat de poemes. O un poema infinit. Només cal seguir la línia de punts.