RECICLAR

it feels like nothing matters in a private universe

A les penes, punyalades. O millor ofegar-les en oli d’essència. Un altre massatge a l’esquena, garçon. Ben suau, s’il vous plaît.
Divuit números crucificats sobre un blanc de calendari. D’aquest any acabat de desembolicar, n’esborro totes les estones que no hi ets amb el darrer exemplar de les Milan amb olor a nata, i jugo a inventar records de dies que encara no han existit impregnada d'aroma de lionesa i de tardes d’escola. Res de bons propòsits. Res de ser bona nena. Vull omplir la llibreta pautada d’excessos i pecats. Resseguir el fil elèctric del desig, trobar-te sense lligams al final d’aquest túnel de trenta-un dies. I encetar el febrer amb les mans plenes de tu.
Sentir encara l’embranzida d’una rutina que s’ha esvaït de sobte. La inèrcia dels dies mal viscuts, d’hores que no ens pertanyen, de temps mal amortitzat. Atordida, descol·locada, inquieta, vagarejo sense parar per matins i tardes amb l’únic punt de referència que em proporciona un somriure infantil que amagava mesos i mesos d’enyor a les butxaques. Asseguda dins del vagó d’un tren de joguina que travessa un paisatge de presents i passats, miro per la finestra i em demano quina serà la propera parada d’aquest trajecte circular.Esperant-te torno a oblidar el present,
i les hores s’escapen fràgils i lentes
rera el sòlid perfil d’un horitzó encès.
T’espero amb tanta ànsia que sé que no vindràs,
i ara penso en tot allò que no farem aquesta nit.
Esperant-te m’aferro a l’abans i al després,
i la immensa buidor del capvespre s’omple
amb la nostàlgia d’uns moments que no compartirem.
Àngel Herrera i Atienza, Universos diminuts
